Pot un administrador vendre un actiu essencial clau sense sol·licitar autorització a la Junta? I si ho fa, l'operació és vàlida? Pregunta incòmoda, però molt més freqüent del que sembla. La Llei de Societats de Capital (LSC) és clara: l'article 160.f reserva a la Junta l'autorització de qualsevol alienació d'"actius essencials". Això sona bé, però planteja dues preguntes immediates: què és un actiu essencial i què passa quan els administradors actuen al marge de la Junta?

L'article 160.f defineix un actiu essencial com aquell que representa més del 25% de l'actiu del balanç o que és clau per a l'activitat de la societat. En teoria, la idea és simple: si es ven elements bàsics del negoci, han de decidir els socis. En aquest sentit, si l'administrador ho ven sense aquest acord, la Societat podria impugnar-ho. Però, a la pràctica, qui decideix si un actiu és "essencial"? Els administradors? Els jutges?

Un cas recent ho exemplifica perfectament. Tres germans, socis d'un grup empresarial familiar amb diverses societats i actius de diferents empreses del grup, van pactar el repartiment dels actius. En el marc d'aquest acord, una de les societats va cedir un immoble mitjançant una dació en pagament d'un deute. Un dels germans, indignat, va demandar: aquell immoble era -segons ell- un actiu essencial i la transmissió era nul·la per manca d'autorització de la Junta.

La defensa va ser directa: aquell immoble, tot i que constava registralment a nom de la societat demandada, la titularitat material corresponia a una altra societat del grup i, a més, la societat estava pràcticament inactiva. L'operació no era una maniobra oculta, sinó part d'una reorganització complexa, amb embargaments i qüestions fiscals de fons.

El Jutjat Mercantil de Madrid va rebutjar la demanda, i l'Audiència Provincial de Madrid va confirmar-ho: aquell immoble no era essencial. La societat portava anys sense activitat i l'immoble no era clau per a la seva operativa.

Però el debat no acaba aquí. Què passa si l'actiu sí que és essencial i els administradors prescindeixen de la Junta? Aquí la doctrina es divideix. Una part defensa que la manca d'autorització provoca la nul·litat de ple dret. L'altra -la que adopta aquesta sentència i segueix la línia de la doctrina registral (DGRN)- considera que el negoci és vàlid si el tercer actua de bona fe, aplicant per analogia l'article 234.2 LSC: qui confia en la representació d'un administrador no ha de sortir-ne perjudicat. El comprador adquireix vàlidament la finca, encara que fos essencial. El problema, doncs, no és del comprador, sinó dels administradors, que hauran de respondre internament davant la societat (acció social de responsabilitat) per l'incompliment legal i la possible responsabilitat, podent els socis impugnar l'acord i reclamar els corresponents danys.

Aquest equilibri té sentit. La protecció dels socis és important, però el mercat necessita seguretat jurídica. Qui compraria un immoble si un conflicte societari pogués anul·lar l'operació mesos després? La confiança en el tràfic mercantil és fonamental.

Ara bé, que la Llei protegeixi el tercer no vol dir que els administradors puguin actuar de forma unilateral. Ignorar la Junta és trencar la confiança interna, i això té un preu: tensions entre socis, reclamacions, judicis... tot per evitar un tràmit que, en teoria, existeix per protegir a tothom. Aquesta sentència envia un missatge clar: els litigis societaris poden distorsionar la gestió empresarial però el dret societari ofereix eines per evitar-ho, però només funcionen si s'utilitzen. Potser cal recordar-ho: la Junta no és un obstacle. És un mecanisme de control. Prescindir d'ella pot semblar una solució ràpida però a llarg termini, la factura és molt alta.